Lo Viatge del Retrobament
Fa un parell de mesos vam tenir la sort i la immensa satisfacció de viure i celebrar el cinquantè aniversari del Retrobament entre catalans i algueresos, que commemorava l’històric viatge en vaixell entre Barcelona i la ciutat de Sardenya d’un grup d’intel·lectuals i representants de la societat civil del Principat, encapçalats per Pere Català i Roca, que va comportar enfortir els llaços de catalanitat entre les dues ribes. El Departament de Vicepresidència de la Generalitat i l’Ajuntament de l’Alguer van programar tres dies de conferències, xerrades, debats, mostres fotogràfiques i concerts de música algueresa. Vam ser uns tres-cents catalans que ens vam desplaçar a la Barceloneta de Sardenya per reviure les emocions i el llegat que va representar aquell primer retrobament en context d’una dictadura que prohibia els símbols nacionals i l’expressió lliure de la identitat pròpia. L’arribada dels expedicionaris catalans a l’Alguer va ser rebuda amb festeig i emotivitat per part dels ciutadans de la ciutat, amb qui compartien una mateixa llengua i uns referents històrico-culturals comuns. La ciutat bombollava, les llàgrimes vessaven, tal i com reconeixen testimonis de les dues ribes. I sobretot onejaven senyeres, tantes com mai s’havien vist d’ençà dels temps de les conquestes. Per fi, Catalunya i l’Alguer s’abraçaven i es tornaven a conèixer.
Han passat cinquanta anys d’aquell esdeveniment històric i d’ençà de llavors s’han enfortit els lligams institucionals, especialment amb la darrera obertura de l’Espai Llull, la representació de la Generalitat a l’Alguer-dirigida amb molt d’encert per Joan-Elies Adell-, i també s’han potenciat les relacions econòmiques, culturals, la creació d’entitats agermanades,etc. Els vols regulars de companyies de baix cost entre Catalunya i l’Alguer també juguen un rol molt important en aquestes relacions, contribuint a la proximitat i a l’intercanvi entre els dos territoris.
Malgrat totes aquestes iniciatives i la tasca compromesa de moltes persones, la realitat de la situació de l’alguerès, variant dialectal del català, és molt complicada. La forta immigració en les darreres dècades de població sarda d’altres indrets de l’illa, i també d’altres punts de la geografia italiana, atrets per la força turística de l’Alguer i de la ribera del Corall, conjuntament amb no transmissió generacional de la llengua autòctona per part de famílies catalano-parlants, han contribuït al fort retrocés de l’alguerès en el seu ús quotidià. Però sortosament la situació no és tan extremadament preocupant com pot semblar a primera vista. Si hom es capbussa dins l’essència de la ciutat, si navega per les seves artèries més íntimes, l’alguerès i la seva identitat encara segueixen vives i trobem a moltes persones entusiasmades a fer-ho possible.
De tots els actes, col·loquis i debats als quals vam assistir en motiu del nou Retrobament, em quedaré amb dos moments que personalment em van semblar molt significatius; en primer lloc, una intervenció d’un jove alguerès en el marc d’un debat, Marcel Farinelli, autor del llibre El Feixisme de l’Alguer, i amb qui també vaig tenir l’honor de presentar conjuntament la meva novel·la La Palmavera, ambientada en espais algueresos, en un dels actes de les celebracions. En Marcel ha estat fora de la ciutat deu anys, estudiant a les universitats de Florència i Barcelona, i va reconèixer que en la darrera dècada l’interès per la llengua autòctona ha augmentat de forma important entre els més joves , i es va mostrar sorprès amb el fet que aquest segment de població ha incrementat l’ús del català en les seves relacions i cercles personals. Un segon moment va ser concretament la nit del divendres en la qual un grup de joves algueresos va organitzar una trobada amb joves catalans participants del nou Retrobament. Allà vaig poder constatar que la llengua segueix viva, que la voluntat de seguir-la utilitzant és ben ferma, i que tot i que són pocs, recorreré al tòpic fàcil; mentre hi ha vida hi ha esperança. Visca l’Alguer!
