D’aquí a dues setmanes marxem cap a l’Alguer per participar de les celebracions del 50è aniversari del Retrobament. Marxem un grup de gent jove, fills de la democràcia, però amb consciència històrica i passió per la nostra identitat i d’aquells elements que la conformen, en especial de la llengua que compartim en el nostre àmbit lingüístic. Darrerament s’han escrit molts articles sobre la significació d’aquella arribada al port de l’Alguer en el vaixell Virginia Churruca d’un grup de catalans encapçalats per l’historiador Pere Català i Roca i no és la meva intenció fer un nou repàs d’aquells esdeveniments. Escric aquest article des d’un punt de vista estrictament personal , empès pels sentiments que em desperta aquest nou "retrobament". He tingut la sort i la satisfacció d’haver compartit uns dels dies importants i intensos de la meva vida amb persones de l’Alguer, un paratge on van confluir un seguit de corrents motrius que generaren tot un espai d'il•luminació vital. La màgia de l’Alguer ens havia empresonat. Vam conèixer a persones extraordinàries, i entenc per extraordinàries les persones que sense fer soroll i sense aixecar la veu tenen un dipòsit de saviesa que transmeten amb humilitat i entusiasme. Persones que s'emocionen per una paraula compartida, per un fil d'identitat, per un memòria reconeguda. I sobretot, per un somriure d'agraïment. Algunes d’aquestes persones se’ls humitejaven els ulls quan tornaven als dies del Retrobament, la veu s’esquerdava tímidament quan narraven uns sentiments que vessaven eufòria i afecció. Només per això, aquesta celebració mereix el nostre engrescament i aplaudim la gent que l’ha fet possible.
A l’Alguer i de l’Alguer va néixer una història, un petit somni que porta el nom de Palmavera. Estem molt il•lusionats amb l’oportunitat que ens han brindat de presentar la novel•la en el marc d’unes dates tan especials i històriques. D’aquí dues setmanes marxem cap a l’Alguer a retrobar-nos amb ells, i també amb nosaltres mateixos
